Carles Riba escriu cartes

Autor de dos dels llibres de poemes més importants del segle XX català i europeu, Carles Riba és també el responsable d’algunes de les traduccions bàsiques de la nostra literatura: l’Odissea d’Homer i les tragèdies de Sòfocles, sàvies i estranyes, però amb una força i una poesia inigualables. Però quan es tracta de les seves traduccions d’autors moderns la cosa canvia. Molts pares catalans s’han trobat, amb els contes de Grimm a la mà, havent-los de traduir a corre-cuita des del català ribià al català planer perquè els seus fills els poguessin entendre. La prosa de Riba – un camp en què potser no es té tanta paciència com amb la poesia o els clàssics grecs – s’ha considerat molt sovint innecessàriament complicada, fins al punt de preguntar-se si Riba tenia el geni de la llengua que els sobrava a Pla o a Sagarra. La correspondència de Carles Riba trenca la imatge del Riba mal prosista, i mal prosista més per impossibilitat que no per res més. Carles Riba és, a moltes de les seves cartes, un prosista de primera, el gran escriptor que sempre va ser però que va trigar, a força d’impostació, trenta anys a trobar la veu nova, justa, i les seves traduccions i articles s’han de considerar, no pas obres d’algú que no té el “do”, sinó exercicis relativament fracassats per buscar una prosa literària catalana exacta, lògica, a l’alçada de les grans literatures europees.

            Per trobar aquest primer Riba n’hi ha prou de llegir les cartes adreçades a Karl Vössler, per exemple, o, sobretot, les que envia a Josep Obiols des de Grècia. En unes hi trobem el Riba informador, que explica, posem-hi, el cas Verdaguer o els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera. En les altres, el Riba que descriu els paisatges de Grècia, que explica les primeres visions, enlluernades però iròniques, del Partenó, o una curiosa visita a Santorini, o l’estada a Ítaca. El primer no té res a envejar al Sagarra de Vida privada; ni el segon al Josep Pla coetani de Coses vistes. Carles Riba es postula, doncs, al costat de Sagarra i Pla, al costat també de Foix, com un dels mestres de la prosa catalana moderna. I convida, també, a fer un estudi comparatiu, sobretot en els anys que van fins a la postguerra, dels camins divergents que agafen la seva prosa privada i la seva prosa pública. Tot plegat ens serviria, d’una vegada, per mesurar la importància real que han tingut els grans autors noucentistes en la creació de la prosa catalana moderna. I si el desgavell de la prosa – traduccions incloses – dels anys seixanta i setanta del segle passat no es deu tant a una falta de tradició com a una lectura incorrecta i desenfocada del que se’n diu, amb un nom una mica florit, els clàssics catalans del segle XX.

(Fotografia de l’arxiu de l’IEC)

Tots els llibres de Riba disponibles a la nostra llibreria aquí.